dimecres, 1 d’abril del 2009

99% Xocolata. I m'encanta la xocolata...

A la Cristina...no estiguis trista! L'amor ve i va!

El sol brillava, però no dins meu. Fastiguejat, fart de l’institut, només volia que la busca del rellotge avancés i es col·loqués a sobre el cinc.
El temps s’escolava lentament, però la classe es va acabar. Vaig albirar la llibertat al passadís, rere la porta de fusta que ens tancava cada matí en aquella presó.

I darrere aquella porta...
allà estaves tu.

Tu, tu i tu. Sempre tu. Mai m’acostumaria a la teva bellesa. A la teva perfecció. A cada línia que delimitava el teu rostre. M’era impossible. I tampoc ho pensava pas fer. Et vaig resseguir amb la mirada, abans que les nostres mirades es creuessin i perdés el fil dels meus pensam...

Em vas envoltar amb els seus braços i em vas acostar a tu, fent-me un petó als llavis. Tendre, càlid, dolç.

Em vas preguntar com m’havia anat el dia, i em vaig estremir en sentir la teva veu.

A desgrat, vam separar-nos, però em vas passar un braç per l’espatlla i em vas acompanyar cap a casa. No parlàvem, no calia omplir el silenci amb paraules vanes. En teníem prou en sentir l’altre.

Vam arribar a casa meva, i et vas asseure al sofà. Vaig anar un moment a buscar una poma vermella a la cuina i et vaig imitar, seient al teu costat.

Et vaig fer un petó, i me’l vas tornar, allargant-lo uns preciosos moments. I en aquell precís instant em vaig adonar que aquell dia necessitava més de tu que no només petons. Que per molt tendres, dolços i carregats de passió que fossin no serien suficients per apagar la meva set.

Vaig començar a fer-te petons, mentre amb les mans et descordava la camisa que duies. Em vas engrapar pels canells.

—N’estàs...

Per tota resposta, li vaig fer un petó al pit i et vas estremir de plaer.

Em vas treure la samarreta pel cap, i em vas començar a besar. Vas recórrer tota la meva geografia, seguint l’autopista nord i sense pagar, posant-me la pell de gallina.

Em vaig llençar al teu col, i vaig baixar, i vaig baixar més avall...Et vaig descordar els pantalons amb la boca. I, en calçotets, et vas llençar sobre meu, i l’electricitat va començar a recórrer el meu cos. Naixia de la boca, on em besaves, i s’estenia ràpidament per tot el meu cos. M’estava oblidant de respirar, de qui era. Només sabia que érem tu i jo, sols. Que feies olor a xocolata, que suaves i tenies aquell somriure murri als llavis que m’agradava tant.

—T’estimo, ho sabies?—vaig balbucejar.

I em vas ensenyar el que senties tu per mi.