dimarts, 17 de març del 2009

Rebeca

Un sol dubitatiu i feble feia que els seus rajos creuessin l’habitació. Vaig obrir els ulls, poc a poc, per acostumar-me a la llum. Vaig canviar de posició i em vaig posar panxa enlaire per desentumir els meus membres. Amb la mà esquerra vaig palpar què hi havia a l’altra banda del llit.
Res. Absolutament res. Només llençols rebregats.
Em costava fer-me’n la idea, almenys al principi. Tant anys de la meva vida i ara...m’havia repudiat. Rebutjat. No em volia. No m’estimava.
Sense voler-ho, el meu subconscient va rememorar el que havia passat aquell —fatídic?—matí...
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
—Jordi, què fas?
—Marxo.
Me’l vaig mirar esbalaïda, bocabadada.
—Què?
—Que toco el dos—clar, directe, concís—.
Em vaig enfonsar, desesperar.
—Però...per què? Per què m’ho fas, això? Quinze anys casats i ara...
—Ara què, Rebeca? Ara què? Saps sobradament que no podem continuar així—ho sabia?—.
—Així com?
—Lluitant per una causa perduda. Estic cansat. Fart. Tip. No aguanto més. No vull lluitar per salvar una relació que fa aigües per tots costats.
No em vaig poder aguantar. Com gosava?
—Marxa, covard! No sé com t’atreveixes, com goses dir que lluites per nosaltres! Tens un fill, saps? Què li passarà? No gaire res, perquè mai ets a casa. No sé ni si et coneix. Vergonya t’hauria de fer dir que lluites per la nostra relació!
Ell va agafar una maleta amb les quatre coses que s’havia preparat i va sortir rabent per la porta.

xxx

Somreia...amargament. En recordar el que havia passat després vaig riure de grat. Va ser divertidíssim.

xxx

Enfadada. Dolguda. Trista. Colèrica. Em vaig col·locar bé el barnús que duia i vaig encendre una cigarreta. Molt bé, gos pollós. Veuràs que bé que m’ho passo sense tu. Amb un somriure maquiavèl·lic em vaig desplaçar per la casa(sort que el nen estava amb la seva àvia) fins a arribar a la nostra habitació, on tantes vegades havíem expressat el nostre amor. Vaig dirigir-me a l’armari de la paret. Vaig procedir a agafar tota la roba seva i a abocar-la sobre el llit.
Quan vaig tenir-ho tot recollit, camises, pantalons, americanes, mitjons, vaig obrir el balcó que donava al pati i ho vaig tirar daltabaix, sense cap recança.
Vaig encendre una altra cigarreta i vaig recórrer tota la casa amb una bossa negra. Vaig abocar llibres, fotografies i moments a l’interior. Tot el que em recordava a ell.
Amb un sac gros com el del Pare Noël, vaig arribar al pati. Vaig obrir la bossa i ho vaig deixar tot allà, amb malícia.
Una idea genial em va fer anar al garatge. Vaig recollir un bidó de gasolina del terra. Em vaig dirigir a la pila de roba, fotografies i moments i ho vaig regar tot.
Dolça venjança. El cigarret s’estava a punt d’acabar. Com tu. Vaig tirar la burilla al munt d’objectes. I tu vas cremar amb ells.

xxx

Ara, ves per on, només et trobo a faltar quan tinc fred al llit.

dijous, 5 de març del 2009

Veritablement, bojament enfonsat

A O.R. i C.
Un corrent d’aire gèlid intensificava la por que sentia d’estar en aquell lloc. El vent movia les fulles dels pocs arbres que hi havia creant un xiuxiueig gairebé imperceptible, i feia petar la tanca metàl·lica contra els pilars que la subjectaven.
La tènue llum de la lluna li il·luminava la pell mentre es recolzava a la tanca i em mirava amb un somriure als llavis.
Un somriure que em va fer sentir la pitjor persona del món. Li destrossaria la vida.
Em vaig asseure a terra, no estava segur de si les meves cames aguantarien el meu cos tremolós. Vaig acotar el cap, no podia mirar uns ulls que em feien tornar boig.
Notava la seva mirada inquisitiva. Dubitatiu, vaig dir amb un fil de veu el que sentia, estúpidament, des de feia un parell de mesos.

—T’estimo.

Gairebé no em va deixar acabar. Va dir el que ja m’esperava, el que havia pensat sempre, però sempre queda un bri d’esperança on aferrar-te. I ara ell, amb una falç esmolada, havia segat aquest bri que guardava zelosament dins el meu interior.
Vaig treure el cap d’entre els meus braços, i vaig procurar no rendir-me, no defallir. Mai he sigut massa fort i una llàgrima em va recórrer la cara, solitària.
Sabia que m’havia arriscat moltíssim, des del moment que vaig començar a sentir un sentiment més intens, fort i poderós que l’amistat. Sabia que la nostra amistat s’esvairia com el fum, com si mai hagués passat. O no?
Ell va començar a parlar, dient-me l’última cosa que m’hagués esperat que fes. Va suplicar-me que no deixéssim de ser amics, que continuéssim parlant, que m’estimava com amic.
Com amic. Sabia que això era millor que res, però no podia. Em feia mal saber que només em volia per això. Sabia que cada vegada que el veiés una dotzena de ganivets se’m clavarien al cor, que la sang ho esquitxaria tot.
L’esgarip d’un ocell va fer tornar-me al món real. Algú m’havia tallat les cordes vocals i no podia dir res. Enmig d’unes llàgrimes que vaig aconseguir dissimular, vaig balbucejar que no. Em negava a mantenir una relació d’amistat que em faria més mal que bé. A tenir-lo a uns centímetres i saber que mai el podria abastar, que una paret gruixuda però transparent m’ho impediria.
No sabia com reaccionaria, però no em vaig esperar a saber-ho: vaig fugir d’allà corrent. Un cop sol, arrecerat dins la meva habitació, la meva fortalesa, vaig plorar des del fons de la meva ànima.
Un munt d’afilats ganivets m’arrencaven la pell i em ferien la carn. La sang brollava de les velles ferides, altra volta obertes, que tornaven a avivar les doloroses llàgrimes que naixien dels meus ulls, abans verds i ara buits. Algú furgava dins meu per arrencar-me el cor, però no el trobava. Algú l’havia arrencat abans.
T’estimo. T’estimava aquell vint-i-cinc d’octubre i t’estimaré mentre les ferides em coguin; a l’espera, que, per fi, cicatritzin.

dimarts, 3 de març del 2009

Introducció + "Tic-tac, tic-tac, tic-tac"

Bones gent!
Ja feia dies que em rondava pel cap, però fins avui no m'he decidit! Com que tinc un munt de relats curts fets en moments depressius, alegres i romàntic, m'he decidit a publicar-los a internet. Total, tampoc hi perdo res, no? Quan pugui, ja aniré posant més relats. Avui, amb un de molt curt, fet a classe d'anglès. D'aquí poc, un que alguns us sonà força:

"La tènue llum de la lluna li il·luminava la pell mentre es recolzava a la tanca i em mirava amb un somriure als llavis. Un somriure que em va fer sentir la pitjor persona del món."

Comenteu força, eh? Petons!

rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr

Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

La seva mirada m’escapçava la carn. El meu cor bombava la sang desesperadament mentre aquesta participava en una cursa frenètica per sobreviure. “T’estimo, t’estimo, t’estimo”.

Els seus ulls de color blau m’introduïen agulles dins cada terminació nerviosa del meu cos i les seves mans em lligaven, m’empresonaven i em subjugaven a la seva voluntat.
La dolçor del seu rostre era fúria, descontrol. Em moria de ganes de plorar, d’abandonar, de morir... d’arrencar-me els membres i esquinçar-ne la carn, fer que la sang ho
esquitxés tot. “T’estimo, t’estimo, t’estimo”.

No reconeixia qui tenia davant meu. Tenia els músculs tensats i la boca sobre el meu coll. Volia que s’acabés tot.

T’estimo.

El meu cor anava cent per hora i notava com la sang fluïa per la vena aorta.

T’estimo.

Va prémer la seva boca amb el meu coll i les seves dents van esqueixar-me la pell. El dolor i la passió van morir de bracet.

T’estimo.