dimarts, 20 d’octubre del 2009

Vampire Kisses & Màgia d'una nit d'estiu

Bé, nois, ja torno a ser aquí! He llegit un llibre interessantíssim: Vampire Kisses: besos de vampiro de Ellen Schreiber. Sembla per nens, però és molt interessant. La protagonista, una noia gòtica, amb només una amiga, té un somni: ser vampiressa. Quan arriben uns nous habitants a la Mansió de la Comtessa, creu que el seu somni es farà realitat. Els nous habitants tenen un fill de la seva edat i ella no té parella pel Ball de la Neu... Molt recomanable. Ara, rellegeixo Entrevista con el vampiro d’Anne Rice. Vaig començar a llegir Màgia d’una nit d’estiu (Maite Carranza) i m’agradava, el vaig acabar ahir vespre a la mitja part de Ventdelplà. Us el recomano vivament!

Aquest finde ha sigut molt guai. Vaig anar amb la Iris a Santa Susanna (per fi torno a tenir MP3!) i m’ho vaig passar genial. Cada vegada em cau més bé...em fa riure molt i és molt bona tia. Dissabte em vaig aixecar com el cul, amb els llavis tallats, la putada més gran (en fi, un altre motiu per recordar París..). Estava com una sopa i no veia res (NO TENIA RESSACA!). Vaig fer el manta tot el dia, fins la nit, quan vaig anar a sopar pizzes amb la colla, que ara només els veig el finde. Diumenge vaig anar a treballar, de 7 del matí a 15.30 de la tarda, al mercat. Feia un fred que glaçava. Em vaig passar la tarda fent el dropo: llegint, escoltant música... He parlat de deures? No? Senyal que no els vaig fer.

Ahir va ser un dia avorrit, no vaig fer res en tot el dia...I avui no ha sigut pas millor. Bé, sí, ja tinc un objectiu: TU. He agafat algun llibre de la biblioteca, i el CD de la BSO d’Amélie. M’encanta aquesta pel·lícula.

I al finde... barraques gironaaaaa!!

You know you love me.

xxoo GB

divendres, 9 d’octubre del 2009

Noveau!

Comença un nou curs i aquest bloc comença una nova etapa. Com sabeu, no he escrit res durant l’estiu, més que res perquè entre ressaca i ressaca no tenia temps. Normalement, escric a classe, perquè és quan tinc temps —és estrany, però és que hi ha cada classe més avorrida...—.

L i he canviat el nom. A partir d’ara es diu 27 Rue de Rivoli. És un carrer de París, que pren el nom d’una batalla d’en Napoleonet, el nostre amic dictador. Pels que hagueu estat a París, és un carrer que transcorre paral·lel al Musée du Louvre i als Jardins de les Tulleries. És ple de botiguetes fantàstiques —òbviament, no són Chanel— però hi ha coses que valen la pena. I perquè aquest nom? Perquè m’encanta París.

Algun dia hi tornaré. Segur. És que és fantàstica! Tinc ganes d’asseure’m a la plaça de davant de Notre Dame, de gastar-me 8 euros en una crêpe al bar del costat, de fer com l’Amélie i esperar un tio al Sacré Coeur, d’admirar els Gendarmes de l’Arc de Triomf—i potser endur-me’n algun al llit—, de fer botellón a la riba del Sena com fan els joves parisencs, de declarar-me a dalt la Torre Eiffel, de jeure al Champ-de-Mars,... Tinc ganes de viure! I París és el lloc perfecte!

Ara, però, no només penjaré històries (les antigues també les trobareu penjades) sinó que també publicaré crítiques de llibres, recomenacions de cançons, parides vàries....

Començo avui! Acabo de llegir El Perfum de Patrick Süskind. Està molt bé, va d’un noi que és perfumista i mata noies per extreure’n les olors. És una mica naturalista, rollo Narcís Oller, però a mi m’ha agradat molt. Demà començaré El Nom de la Rosa, d’Umberto Eco. Segur que heu vist la pel·lícula.

Heu vist l’últim bolso de Chanel? M’encanta...

Un petonàs!

Marcel.

dimarts, 26 de maig del 2009

Aigües Clares

Caminàvem pel riu, descalços, com qualsevol dia sortint de l’institut. L’única diferència radicava en el fet que avui era un dia...especial.
En primer lloc, havia aprovat l’examen de química.
En segon lloc, l’Amadeu no somreia.
Per primer cop, els seus llavis no feien aquell gest que m’agradava tant. I allò era signe de mal averany.
Mentre un silenci incòmode ens separava, els núvols van destapar el sol.
—Quin sol que fa, no?
—Em parles...del temps?—vaig balbucejar, inquieta.
—Què?
—Què et passa, Amadeu? Perquè m’evites la mirada?
Em va agafar per les galtes i em va fer un petó. Però no era com abans, era...fred?
—Encara no m’has respost.
L’aigua del riu, gairebé sec, jugava amb els dits dels meus peus.
—Carla...
Es va girar, mirant-me als ulls. I, de cop, es va girar, fugint. Palplantada, el vaig cridar, desesperada. No permetria que la meva vida fugís d’aquella manera.
Vaig córrer fins a ell i el vaig agafar pel braç, obligant-lo a girar-se cap a mi. Em va agafar els cabells que tenia a la cara, i me’ls va posar tendrament rere l’orella.
—Estàs molla—va dir , amb un fil de veu.
És clar,m’he mullat perseguint-te.
—Estic trista. No sé què et passa, i em preocupes.
Va empassar saliva. Em va indicar, amb un gest, que ens asseguéssim en unes roques pròximes.
—Mira, Carla, t’estimo. Més que tot i més que res en aquest món. Però...
—Però què, Amadeu, què passa?
El sol s’anava amagant darrere el Montseny.
—Que no vull continuar, vull que ho deixem.
Cada paraula que deia se’m marcava al cor com un ferro roent.
—Però, per què? Per què ara?
—Adéu, Carla.
—No! Per què? Estem bé, no? Què he fet?—les inseguretats assaltaven la meva ment.
—No vull, no puc.
Em vaig posar a plorar, desconsolada, i quan se’m va acostar per consolar-me, el vaig rebutjar.
—Vés-te’n, sents? No et vull veure més. Mai!—vaig dir, mentre amb la màniga m’eixugava les llàgrimes.
Vaig arrencar a córrer, fins a casa. Em vaig mirar al mirall del rebedor, veient com el rímel s’escampava, marcant el pas de cada llàgrima.
I aquella visió de mi, catastròfica, va ser revitalitzadora. L’Amadeu m’havia ensenyat que l’home de la meva vida era jo mateixa.

dimecres, 1 d’abril del 2009

99% Xocolata. I m'encanta la xocolata...

A la Cristina...no estiguis trista! L'amor ve i va!

El sol brillava, però no dins meu. Fastiguejat, fart de l’institut, només volia que la busca del rellotge avancés i es col·loqués a sobre el cinc.
El temps s’escolava lentament, però la classe es va acabar. Vaig albirar la llibertat al passadís, rere la porta de fusta que ens tancava cada matí en aquella presó.

I darrere aquella porta...
allà estaves tu.

Tu, tu i tu. Sempre tu. Mai m’acostumaria a la teva bellesa. A la teva perfecció. A cada línia que delimitava el teu rostre. M’era impossible. I tampoc ho pensava pas fer. Et vaig resseguir amb la mirada, abans que les nostres mirades es creuessin i perdés el fil dels meus pensam...

Em vas envoltar amb els seus braços i em vas acostar a tu, fent-me un petó als llavis. Tendre, càlid, dolç.

Em vas preguntar com m’havia anat el dia, i em vaig estremir en sentir la teva veu.

A desgrat, vam separar-nos, però em vas passar un braç per l’espatlla i em vas acompanyar cap a casa. No parlàvem, no calia omplir el silenci amb paraules vanes. En teníem prou en sentir l’altre.

Vam arribar a casa meva, i et vas asseure al sofà. Vaig anar un moment a buscar una poma vermella a la cuina i et vaig imitar, seient al teu costat.

Et vaig fer un petó, i me’l vas tornar, allargant-lo uns preciosos moments. I en aquell precís instant em vaig adonar que aquell dia necessitava més de tu que no només petons. Que per molt tendres, dolços i carregats de passió que fossin no serien suficients per apagar la meva set.

Vaig començar a fer-te petons, mentre amb les mans et descordava la camisa que duies. Em vas engrapar pels canells.

—N’estàs...

Per tota resposta, li vaig fer un petó al pit i et vas estremir de plaer.

Em vas treure la samarreta pel cap, i em vas començar a besar. Vas recórrer tota la meva geografia, seguint l’autopista nord i sense pagar, posant-me la pell de gallina.

Em vaig llençar al teu col, i vaig baixar, i vaig baixar més avall...Et vaig descordar els pantalons amb la boca. I, en calçotets, et vas llençar sobre meu, i l’electricitat va començar a recórrer el meu cos. Naixia de la boca, on em besaves, i s’estenia ràpidament per tot el meu cos. M’estava oblidant de respirar, de qui era. Només sabia que érem tu i jo, sols. Que feies olor a xocolata, que suaves i tenies aquell somriure murri als llavis que m’agradava tant.

—T’estimo, ho sabies?—vaig balbucejar.

I em vas ensenyar el que senties tu per mi.

dimarts, 17 de març del 2009

Rebeca

Un sol dubitatiu i feble feia que els seus rajos creuessin l’habitació. Vaig obrir els ulls, poc a poc, per acostumar-me a la llum. Vaig canviar de posició i em vaig posar panxa enlaire per desentumir els meus membres. Amb la mà esquerra vaig palpar què hi havia a l’altra banda del llit.
Res. Absolutament res. Només llençols rebregats.
Em costava fer-me’n la idea, almenys al principi. Tant anys de la meva vida i ara...m’havia repudiat. Rebutjat. No em volia. No m’estimava.
Sense voler-ho, el meu subconscient va rememorar el que havia passat aquell —fatídic?—matí...
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
—Jordi, què fas?
—Marxo.
Me’l vaig mirar esbalaïda, bocabadada.
—Què?
—Que toco el dos—clar, directe, concís—.
Em vaig enfonsar, desesperar.
—Però...per què? Per què m’ho fas, això? Quinze anys casats i ara...
—Ara què, Rebeca? Ara què? Saps sobradament que no podem continuar així—ho sabia?—.
—Així com?
—Lluitant per una causa perduda. Estic cansat. Fart. Tip. No aguanto més. No vull lluitar per salvar una relació que fa aigües per tots costats.
No em vaig poder aguantar. Com gosava?
—Marxa, covard! No sé com t’atreveixes, com goses dir que lluites per nosaltres! Tens un fill, saps? Què li passarà? No gaire res, perquè mai ets a casa. No sé ni si et coneix. Vergonya t’hauria de fer dir que lluites per la nostra relació!
Ell va agafar una maleta amb les quatre coses que s’havia preparat i va sortir rabent per la porta.

xxx

Somreia...amargament. En recordar el que havia passat després vaig riure de grat. Va ser divertidíssim.

xxx

Enfadada. Dolguda. Trista. Colèrica. Em vaig col·locar bé el barnús que duia i vaig encendre una cigarreta. Molt bé, gos pollós. Veuràs que bé que m’ho passo sense tu. Amb un somriure maquiavèl·lic em vaig desplaçar per la casa(sort que el nen estava amb la seva àvia) fins a arribar a la nostra habitació, on tantes vegades havíem expressat el nostre amor. Vaig dirigir-me a l’armari de la paret. Vaig procedir a agafar tota la roba seva i a abocar-la sobre el llit.
Quan vaig tenir-ho tot recollit, camises, pantalons, americanes, mitjons, vaig obrir el balcó que donava al pati i ho vaig tirar daltabaix, sense cap recança.
Vaig encendre una altra cigarreta i vaig recórrer tota la casa amb una bossa negra. Vaig abocar llibres, fotografies i moments a l’interior. Tot el que em recordava a ell.
Amb un sac gros com el del Pare Noël, vaig arribar al pati. Vaig obrir la bossa i ho vaig deixar tot allà, amb malícia.
Una idea genial em va fer anar al garatge. Vaig recollir un bidó de gasolina del terra. Em vaig dirigir a la pila de roba, fotografies i moments i ho vaig regar tot.
Dolça venjança. El cigarret s’estava a punt d’acabar. Com tu. Vaig tirar la burilla al munt d’objectes. I tu vas cremar amb ells.

xxx

Ara, ves per on, només et trobo a faltar quan tinc fred al llit.

dijous, 5 de març del 2009

Veritablement, bojament enfonsat

A O.R. i C.
Un corrent d’aire gèlid intensificava la por que sentia d’estar en aquell lloc. El vent movia les fulles dels pocs arbres que hi havia creant un xiuxiueig gairebé imperceptible, i feia petar la tanca metàl·lica contra els pilars que la subjectaven.
La tènue llum de la lluna li il·luminava la pell mentre es recolzava a la tanca i em mirava amb un somriure als llavis.
Un somriure que em va fer sentir la pitjor persona del món. Li destrossaria la vida.
Em vaig asseure a terra, no estava segur de si les meves cames aguantarien el meu cos tremolós. Vaig acotar el cap, no podia mirar uns ulls que em feien tornar boig.
Notava la seva mirada inquisitiva. Dubitatiu, vaig dir amb un fil de veu el que sentia, estúpidament, des de feia un parell de mesos.

—T’estimo.

Gairebé no em va deixar acabar. Va dir el que ja m’esperava, el que havia pensat sempre, però sempre queda un bri d’esperança on aferrar-te. I ara ell, amb una falç esmolada, havia segat aquest bri que guardava zelosament dins el meu interior.
Vaig treure el cap d’entre els meus braços, i vaig procurar no rendir-me, no defallir. Mai he sigut massa fort i una llàgrima em va recórrer la cara, solitària.
Sabia que m’havia arriscat moltíssim, des del moment que vaig començar a sentir un sentiment més intens, fort i poderós que l’amistat. Sabia que la nostra amistat s’esvairia com el fum, com si mai hagués passat. O no?
Ell va començar a parlar, dient-me l’última cosa que m’hagués esperat que fes. Va suplicar-me que no deixéssim de ser amics, que continuéssim parlant, que m’estimava com amic.
Com amic. Sabia que això era millor que res, però no podia. Em feia mal saber que només em volia per això. Sabia que cada vegada que el veiés una dotzena de ganivets se’m clavarien al cor, que la sang ho esquitxaria tot.
L’esgarip d’un ocell va fer tornar-me al món real. Algú m’havia tallat les cordes vocals i no podia dir res. Enmig d’unes llàgrimes que vaig aconseguir dissimular, vaig balbucejar que no. Em negava a mantenir una relació d’amistat que em faria més mal que bé. A tenir-lo a uns centímetres i saber que mai el podria abastar, que una paret gruixuda però transparent m’ho impediria.
No sabia com reaccionaria, però no em vaig esperar a saber-ho: vaig fugir d’allà corrent. Un cop sol, arrecerat dins la meva habitació, la meva fortalesa, vaig plorar des del fons de la meva ànima.
Un munt d’afilats ganivets m’arrencaven la pell i em ferien la carn. La sang brollava de les velles ferides, altra volta obertes, que tornaven a avivar les doloroses llàgrimes que naixien dels meus ulls, abans verds i ara buits. Algú furgava dins meu per arrencar-me el cor, però no el trobava. Algú l’havia arrencat abans.
T’estimo. T’estimava aquell vint-i-cinc d’octubre i t’estimaré mentre les ferides em coguin; a l’espera, que, per fi, cicatritzin.

dimarts, 3 de març del 2009

Introducció + "Tic-tac, tic-tac, tic-tac"

Bones gent!
Ja feia dies que em rondava pel cap, però fins avui no m'he decidit! Com que tinc un munt de relats curts fets en moments depressius, alegres i romàntic, m'he decidit a publicar-los a internet. Total, tampoc hi perdo res, no? Quan pugui, ja aniré posant més relats. Avui, amb un de molt curt, fet a classe d'anglès. D'aquí poc, un que alguns us sonà força:

"La tènue llum de la lluna li il·luminava la pell mentre es recolzava a la tanca i em mirava amb un somriure als llavis. Un somriure que em va fer sentir la pitjor persona del món."

Comenteu força, eh? Petons!

rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr

Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

La seva mirada m’escapçava la carn. El meu cor bombava la sang desesperadament mentre aquesta participava en una cursa frenètica per sobreviure. “T’estimo, t’estimo, t’estimo”.

Els seus ulls de color blau m’introduïen agulles dins cada terminació nerviosa del meu cos i les seves mans em lligaven, m’empresonaven i em subjugaven a la seva voluntat.
La dolçor del seu rostre era fúria, descontrol. Em moria de ganes de plorar, d’abandonar, de morir... d’arrencar-me els membres i esquinçar-ne la carn, fer que la sang ho
esquitxés tot. “T’estimo, t’estimo, t’estimo”.

No reconeixia qui tenia davant meu. Tenia els músculs tensats i la boca sobre el meu coll. Volia que s’acabés tot.

T’estimo.

El meu cor anava cent per hora i notava com la sang fluïa per la vena aorta.

T’estimo.

Va prémer la seva boca amb el meu coll i les seves dents van esqueixar-me la pell. El dolor i la passió van morir de bracet.

T’estimo.