dimarts, 17 de març del 2009

Rebeca

Un sol dubitatiu i feble feia que els seus rajos creuessin l’habitació. Vaig obrir els ulls, poc a poc, per acostumar-me a la llum. Vaig canviar de posició i em vaig posar panxa enlaire per desentumir els meus membres. Amb la mà esquerra vaig palpar què hi havia a l’altra banda del llit.
Res. Absolutament res. Només llençols rebregats.
Em costava fer-me’n la idea, almenys al principi. Tant anys de la meva vida i ara...m’havia repudiat. Rebutjat. No em volia. No m’estimava.
Sense voler-ho, el meu subconscient va rememorar el que havia passat aquell —fatídic?—matí...
xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx
—Jordi, què fas?
—Marxo.
Me’l vaig mirar esbalaïda, bocabadada.
—Què?
—Que toco el dos—clar, directe, concís—.
Em vaig enfonsar, desesperar.
—Però...per què? Per què m’ho fas, això? Quinze anys casats i ara...
—Ara què, Rebeca? Ara què? Saps sobradament que no podem continuar així—ho sabia?—.
—Així com?
—Lluitant per una causa perduda. Estic cansat. Fart. Tip. No aguanto més. No vull lluitar per salvar una relació que fa aigües per tots costats.
No em vaig poder aguantar. Com gosava?
—Marxa, covard! No sé com t’atreveixes, com goses dir que lluites per nosaltres! Tens un fill, saps? Què li passarà? No gaire res, perquè mai ets a casa. No sé ni si et coneix. Vergonya t’hauria de fer dir que lluites per la nostra relació!
Ell va agafar una maleta amb les quatre coses que s’havia preparat i va sortir rabent per la porta.

xxx

Somreia...amargament. En recordar el que havia passat després vaig riure de grat. Va ser divertidíssim.

xxx

Enfadada. Dolguda. Trista. Colèrica. Em vaig col·locar bé el barnús que duia i vaig encendre una cigarreta. Molt bé, gos pollós. Veuràs que bé que m’ho passo sense tu. Amb un somriure maquiavèl·lic em vaig desplaçar per la casa(sort que el nen estava amb la seva àvia) fins a arribar a la nostra habitació, on tantes vegades havíem expressat el nostre amor. Vaig dirigir-me a l’armari de la paret. Vaig procedir a agafar tota la roba seva i a abocar-la sobre el llit.
Quan vaig tenir-ho tot recollit, camises, pantalons, americanes, mitjons, vaig obrir el balcó que donava al pati i ho vaig tirar daltabaix, sense cap recança.
Vaig encendre una altra cigarreta i vaig recórrer tota la casa amb una bossa negra. Vaig abocar llibres, fotografies i moments a l’interior. Tot el que em recordava a ell.
Amb un sac gros com el del Pare Noël, vaig arribar al pati. Vaig obrir la bossa i ho vaig deixar tot allà, amb malícia.
Una idea genial em va fer anar al garatge. Vaig recollir un bidó de gasolina del terra. Em vaig dirigir a la pila de roba, fotografies i moments i ho vaig regar tot.
Dolça venjança. El cigarret s’estava a punt d’acabar. Com tu. Vaig tirar la burilla al munt d’objectes. I tu vas cremar amb ells.

xxx

Ara, ves per on, només et trobo a faltar quan tinc fred al llit.

4 comentaris:

  1. argg ets bo marcel, m'encanta!

    torner

    ResponElimina
  2. Es llegeix molt fàcilment. Narres molt bé la història i aquesta és propera, passional i realista. Ja saps que sóc de ciències i el meu bagatge literari (per dir-ho d'alguna manera) és molt minso, però em fa pensar en les novel.les de la Maria Mercè Roca: passionals, directes i extretes de la crua realitat. M'encanta Marcel! Montse Garriga

    ResponElimina
  3. Es tòns relats son impressionants, m'agraden fòrça. T'animi a continuar en tot escriuer.
    Punets!

    ResponElimina