Caminàvem pel riu, descalços, com qualsevol dia sortint de l’institut. L’única diferència radicava en el fet que avui era un dia...especial.
En primer lloc, havia aprovat l’examen de química.
En segon lloc, l’Amadeu no somreia.
Per primer cop, els seus llavis no feien aquell gest que m’agradava tant. I allò era signe de mal averany.
Mentre un silenci incòmode ens separava, els núvols van destapar el sol.
—Quin sol que fa, no?
—Em parles...del temps?—vaig balbucejar, inquieta.
—Què?
—Què et passa, Amadeu? Perquè m’evites la mirada?
Em va agafar per les galtes i em va fer un petó. Però no era com abans, era...fred?
—Encara no m’has respost.
L’aigua del riu, gairebé sec, jugava amb els dits dels meus peus.
—Carla...
Es va girar, mirant-me als ulls. I, de cop, es va girar, fugint. Palplantada, el vaig cridar, desesperada. No permetria que la meva vida fugís d’aquella manera.
Vaig córrer fins a ell i el vaig agafar pel braç, obligant-lo a girar-se cap a mi. Em va agafar els cabells que tenia a la cara, i me’ls va posar tendrament rere l’orella.
—Estàs molla—va dir , amb un fil de veu.
És clar,m’he mullat perseguint-te.
—Estic trista. No sé què et passa, i em preocupes.
Va empassar saliva. Em va indicar, amb un gest, que ens asseguéssim en unes roques pròximes.
—Mira, Carla, t’estimo. Més que tot i més que res en aquest món. Però...
—Però què, Amadeu, què passa?
El sol s’anava amagant darrere el Montseny.
—Que no vull continuar, vull que ho deixem.
Cada paraula que deia se’m marcava al cor com un ferro roent.
—Però, per què? Per què ara?
—Adéu, Carla.
—No! Per què? Estem bé, no? Què he fet?—les inseguretats assaltaven la meva ment.
—No vull, no puc.
Em vaig posar a plorar, desconsolada, i quan se’m va acostar per consolar-me, el vaig rebutjar.
—Vés-te’n, sents? No et vull veure més. Mai!—vaig dir, mentre amb la màniga m’eixugava les llàgrimes.
Vaig arrencar a córrer, fins a casa. Em vaig mirar al mirall del rebedor, veient com el rímel s’escampava, marcant el pas de cada llàgrima.
I aquella visió de mi, catastròfica, va ser revitalitzadora. L’Amadeu m’havia ensenyat que l’home de la meva vida era jo mateixa.
En primer lloc, havia aprovat l’examen de química.
En segon lloc, l’Amadeu no somreia.
Per primer cop, els seus llavis no feien aquell gest que m’agradava tant. I allò era signe de mal averany.
Mentre un silenci incòmode ens separava, els núvols van destapar el sol.
—Quin sol que fa, no?
—Em parles...del temps?—vaig balbucejar, inquieta.
—Què?
—Què et passa, Amadeu? Perquè m’evites la mirada?
Em va agafar per les galtes i em va fer un petó. Però no era com abans, era...fred?
—Encara no m’has respost.
L’aigua del riu, gairebé sec, jugava amb els dits dels meus peus.
—Carla...
Es va girar, mirant-me als ulls. I, de cop, es va girar, fugint. Palplantada, el vaig cridar, desesperada. No permetria que la meva vida fugís d’aquella manera.
Vaig córrer fins a ell i el vaig agafar pel braç, obligant-lo a girar-se cap a mi. Em va agafar els cabells que tenia a la cara, i me’ls va posar tendrament rere l’orella.
—Estàs molla—va dir , amb un fil de veu.
És clar,m’he mullat perseguint-te.
—Estic trista. No sé què et passa, i em preocupes.
Va empassar saliva. Em va indicar, amb un gest, que ens asseguéssim en unes roques pròximes.
—Mira, Carla, t’estimo. Més que tot i més que res en aquest món. Però...
—Però què, Amadeu, què passa?
El sol s’anava amagant darrere el Montseny.
—Que no vull continuar, vull que ho deixem.
Cada paraula que deia se’m marcava al cor com un ferro roent.
—Però, per què? Per què ara?
—Adéu, Carla.
—No! Per què? Estem bé, no? Què he fet?—les inseguretats assaltaven la meva ment.
—No vull, no puc.
Em vaig posar a plorar, desconsolada, i quan se’m va acostar per consolar-me, el vaig rebutjar.
—Vés-te’n, sents? No et vull veure més. Mai!—vaig dir, mentre amb la màniga m’eixugava les llàgrimes.
Vaig arrencar a córrer, fins a casa. Em vaig mirar al mirall del rebedor, veient com el rímel s’escampava, marcant el pas de cada llàgrima.
I aquella visió de mi, catastròfica, va ser revitalitzadora. L’Amadeu m’havia ensenyat que l’home de la meva vida era jo mateixa.
pobra Carla :(
ResponEliminaJo li hagués posat Clara d nom a la prota xDD
wenu Marceeel que vull llegir més històries tevees!
ens veiem tonight!
.torner,
Quina Carla és?? ¬_¬
ResponEliminaOhhh!! Prauaba gojata, més m'agrade era lesson que aprend era vida. Que non a de demorar trapar era felicitat en un òme. En un aute moment continui liegent, ara me'n vau.
ResponEliminaPunets!!