dijous, 5 de març del 2009

Veritablement, bojament enfonsat

A O.R. i C.
Un corrent d’aire gèlid intensificava la por que sentia d’estar en aquell lloc. El vent movia les fulles dels pocs arbres que hi havia creant un xiuxiueig gairebé imperceptible, i feia petar la tanca metàl·lica contra els pilars que la subjectaven.
La tènue llum de la lluna li il·luminava la pell mentre es recolzava a la tanca i em mirava amb un somriure als llavis.
Un somriure que em va fer sentir la pitjor persona del món. Li destrossaria la vida.
Em vaig asseure a terra, no estava segur de si les meves cames aguantarien el meu cos tremolós. Vaig acotar el cap, no podia mirar uns ulls que em feien tornar boig.
Notava la seva mirada inquisitiva. Dubitatiu, vaig dir amb un fil de veu el que sentia, estúpidament, des de feia un parell de mesos.

—T’estimo.

Gairebé no em va deixar acabar. Va dir el que ja m’esperava, el que havia pensat sempre, però sempre queda un bri d’esperança on aferrar-te. I ara ell, amb una falç esmolada, havia segat aquest bri que guardava zelosament dins el meu interior.
Vaig treure el cap d’entre els meus braços, i vaig procurar no rendir-me, no defallir. Mai he sigut massa fort i una llàgrima em va recórrer la cara, solitària.
Sabia que m’havia arriscat moltíssim, des del moment que vaig començar a sentir un sentiment més intens, fort i poderós que l’amistat. Sabia que la nostra amistat s’esvairia com el fum, com si mai hagués passat. O no?
Ell va començar a parlar, dient-me l’última cosa que m’hagués esperat que fes. Va suplicar-me que no deixéssim de ser amics, que continuéssim parlant, que m’estimava com amic.
Com amic. Sabia que això era millor que res, però no podia. Em feia mal saber que només em volia per això. Sabia que cada vegada que el veiés una dotzena de ganivets se’m clavarien al cor, que la sang ho esquitxaria tot.
L’esgarip d’un ocell va fer tornar-me al món real. Algú m’havia tallat les cordes vocals i no podia dir res. Enmig d’unes llàgrimes que vaig aconseguir dissimular, vaig balbucejar que no. Em negava a mantenir una relació d’amistat que em faria més mal que bé. A tenir-lo a uns centímetres i saber que mai el podria abastar, que una paret gruixuda però transparent m’ho impediria.
No sabia com reaccionaria, però no em vaig esperar a saber-ho: vaig fugir d’allà corrent. Un cop sol, arrecerat dins la meva habitació, la meva fortalesa, vaig plorar des del fons de la meva ànima.
Un munt d’afilats ganivets m’arrencaven la pell i em ferien la carn. La sang brollava de les velles ferides, altra volta obertes, que tornaven a avivar les doloroses llàgrimes que naixien dels meus ulls, abans verds i ara buits. Algú furgava dins meu per arrencar-me el cor, però no el trobava. Algú l’havia arrencat abans.
T’estimo. T’estimava aquell vint-i-cinc d’octubre i t’estimaré mentre les ferides em coguin; a l’espera, que, per fi, cicatritzin.

7 comentaris:

  1. putu marcel, ets un crak!

    ho reconec, no m'ho he llegit.. no en tinc canes =/ jajajajj quan m'avorreixi m'hi passo i mu miru ;)

    merci per comentar al flickr jaja :P

    apa que vagi bé!

    Guillem

    ResponElimina
  2. Ets un cabron!És molt maco, jo sí que me l'he llegit tot!!

    Un petó!

    Anna

    ResponElimina
  3. Preciós, sense paraules. Tens sentiments molt sincers, Marcel

    Torner

    ResponElimina
  4. Marceeeeel!!
    déu meu! però que bé que escrius!
    BRUTAL!preciós, boniiicc:D
    aiiix.... x cert m'encanta com tens el blog;D
    apa, fins divndrs, d la pròxima setmana;D
    SALUT.!

    ResponElimina
  5. x cert sók la cristina, que estic en el blog de les paves de les ràncies de meves 'amigues'.
    petons, cuida't(LLLLL)

    gràcies per tot allò!;D

    ResponElimina
  6. Montse Garriga
    Està molt ben escrit,és fàcil de llegir i m'encanta l'adjectivació tan rica. El tema és tendre, passional i transmet molt bé l'estat d'ànim del protagonista.
    No deixis mai d'escriure Marcel. Ànims!

    ResponElimina
  7. Ohhh!! Ei fòrça polida, anims!! Vau tara següenta!

    ResponElimina